Una petita reflexió per a les mares treballadores: gràcies Sílvia.

Avui, vull compartir amb vosaltres l’experiència tant enriquidora que he tingut amb una de les meves pacients: la Sílvia.

La Sílvia, és una noia de 36 anys i mare de dos nens: en Jaume, de 2 anys i en Marcel, de 6.
Quant la Sílvia va entrar per primer cop a la consulta, en Marcel estava donant puntades al Jaume i el Jaume estava plorant perquè en Marcel el pegava i no volia entrar a la consulta…..

Jo, estava d’espectadora d’aquella escena i mirava a la Sílvia, amb els ulls plorosos i el rostre desencaixat.

Quant al final va poder seure a la cadira, li vaig preguntar:

—Quin és el motiu de la teva consulta Sílvia?
—Necessito aprimar-me com sigui — va respondre la Sílvia.

Al cap d’una estona, van trucar a la porta (…) era el seu marit.

La Sílvia, va fer un sospir i li va dir al Jordi que anés a jugar al parc amb els nens, fins que ella sortís.

—Ara si Montse, ja podem parlar—va dir la Sílvia.

Després de parlar una estona, pesar-la, explicar-me els seus hàbits alimentaris, el seu estil de vida i moltes altres coses que m’interessaven per poder ajudar-la, vaig dir-li:

— Sílvia si t’he entés bé, ets una noia de 36 anys, amb dues criatures meravelloses, una feina que ocupa 8 hores de la teva vida, una casa preciosa que has de portar i un marit fantàstic que fa una jornada de 10 hores.

— Si, això mateix Montse—va respondre la Sílvia

Jo, feia estona, que intuïa com havia de tractar aquella situació però no sabia si la Sílvia estaria d’acord amb el que jo pensava.

—Sílvia, que t’impedeix baixar de pes?—Vaig preguntar-li.
—Estic esgotada. Quant per fi els nens ja dormen, no tinc ganes de fer-me ni el menjar.
— I què fas?
— Vaig a la nevera, agafo qualsevol cosa i m’estiro al sofà.
— Què és qualsevol cosa?
— Formatge, xoriç, gelat…etc., el que sigui.
— I després?
— Hem sento molt culpable?
— I quant et sents culpable per haver-te menjat tot això, què sents?
— Ràbia
— I aquesta ràbia que et fa sentir?
— Impotència
— Impotència?
— Sí, impotència
— Impotència per què?
— Perquè vull ser una bona mare, portar les coses de casa al dia, estar amb el meu marit, sentir-me guapa…etc.
— I?
— I no puc, tinc la sensació que no faig res bé.
— Res bé?
— Res
— No saps fer la teva feina? No saps estimar als teus?
— …sí, això sí
— Creus què podríem fer alguna cosa per canviar això, Sílvia?
— Sí, aprimar-me
— Què et sembla si ho fem poc a poc? (…) —vaig preguntar-li jo.

El meu objectiu, era que la Sílvia poc a poc, tornés a creure en ella, a creure que la seva vida li pertanyia i a sentir-se important, guapa i meravellosa.

Si no aconseguia que la Sílvia deixés de sentir-se culpable per no ser la “dona perfecta”, no podria fer res per ella.

La primera intervenció, va ser un canvi en la seva alimentació i horaris.

Quant va poder assolir els primers objectius, la resta va resultar molt fàcil: ella ja era capaç de veure les coses amb una visió diferent de la que fins ara ho havia pogut fer.

En aquests moments, la Sílvia està contenta: gaudeix dels seus fills, del seu marit i de la seva vida, imperfecta però és seva.

També té problemes, com tots, però els afronta des d’una perspectiva POSITIVA.

Gràcies Sílvia per haver-me deixat compartir aquesta experiència amb tu.

Montse Paüls.